2.4.2.- Tribuna publicada en EL DIARI DE BARCELONA el 18/3/88 comentando un Anteproyecto de Ley reguladora de las nuevas tecnologías reproductivas.
2.2.12.- Artículo publicado en “El País” el 17/10/2000 “La publicidad de la condena”.
2.2.11.- Artículo publicado en “El Periódico” el 21/9/2000 “El coste de la desigualdad”.
2.2.10.- Artículo publicado en “El Periódico” el 19/7/2000 “El lastre del pasado”.
2.2.9.- Artículo publicado en “El Periódico” el 22/5/2000 “Jueces y malos tratos”.
2.2.8.- Artículo publicado en “Diario 16” el 1/5/2000 “Directivas Europeas”.
2.2.7.- Artículo publicado en “El Periódico” el 6/4/2000 “Necesitamos actuar ya”.
2.2.6.- Artículo publicado en “El Diari de L´Hospitalet” el 8/3/2000 “Los valores de la democracia”.
2.2.5.- Artículo publicado en “El Periódico” el 11/2/2000 “El Terrorismo Doméstico”.
UN DEBAT SOCIAL PER LA FECUNDACIÓ “IN VITRO”
DIARI DE BARCELONA, Divendres 18 de Març de 1988
El Butlletí Oficial del Congrés dels diputats va publicar el maig de l’any passat una proposició de llei en relació amb les tècniques de reproducció assistida, actualment en tràmit. Aquest fet ha transcendit a l’opinió pública com si es tractés d’un gran èxit de la humanitat que ara era regulat de manera progressista i exemplar.
El tema és més complex del que aparentment sembla i afecta d’una manera important tota la societat, però molt especialment la dona, donat que és sobre el seu cos que s’apliquen totes i cadascuna d’aquestes tècniques.
L’avantprojecte regula tant la inseminació artificial, com la fecundació in vitro (FIV) amb transferència d’embrions (TE) i la transferència intratubària de gamets (TIG).
En els seus principis generals expressa que aquestes tècniques només es realitzaran quan no suposin riscos per la dona i la possible descendència. Aquest plantejament, que s’entén com a obvi, dóna peu inmediatament a la següent qüestió: pot la medicina assegurar que l’aplicació actual que s’està fent no implica risc per a la dona? En un diari d’aquesta ciutat, un conegut metge d’un també conegut centre hospitalari local manifestava el 24 d’octubre de 1987: “No entenc per què la donació d’òvuls és més oberta; el que sí implica és un risc real per a la persona donant (…). Implica una anestèsia i una certa manipulació del cicle femení a fi de controlar perfectament l’ovulació. No té res a veure amb la simplíssima masturbació que s’exigeix al donant de semen”.
El cas de les solteres
Existint, doncs, perills, com els mateixos metges expressen, ¿s’ha d’entendre que en entrar en vigor la llei es paralitzaran immediatament tots els programes de fecundació in vitro del país?
Si, tal com diu el text, aquestes tècniques només s’aplicaran quan estiguin científicament i clínicament indicades en casos d’esterilitat quan altres terapèutiques no siguin eficaces, o en la prevenció i tractament de malalties genètiques, no s’entén per quina raó en regular l’accés de la dona no aparellada es diu que es podrà acullir dins l’àmbit de la sanitat pública si aquesta pateix d’esterilitat irreversible. No queda clar, doncs, si s’entén com a tractament, pels supòsits indicats, sempre, o bé només quan ho sol.licita una dona “sola”.
Es clar que la situació no és la mateixa pel que fa referència a la inseminació artificial respecte al que té a veure amb la fecundació in vitro amb transferència d’embrions, i és per això que els països europeus pioners en la regulació de la fecundació assistida ho han fet pel que fa a la primera, ja que existeixen moltes més dificultats per legislar sobre la fecundació in vitro que fan que, en tot cas, abans s’estigui analitzant els seus components de gran transcendència en molts àmbits.
El que si és indiscutible és que les tècniques s’apliquen a les dones que volen ser mares. Això planteja d’entrada una important responsabilitat pel legislador: a ell correspon regular que el desig no pugui afectar el dret a la salut i a la integritat personal.
Cal afinar les garanties per evitar que dones sanes que no tinguin fills puguin esdevenir malaltes o patir contraindicacions o efectes secundaris per actuacions cintífiques sobre el seu cos.
Imprecisió en els casos
Aquesta preocupació perquè la dona tingui de ser la principal protagonista de l’interès legal no es desprèn del text que analitzem. Segons el seu articulat, els metges seran responsables de la mala pràctica dels programes, i no tindràn cap compromís si l’aplicació és correcta.
El projecte no precisa en quins casos d’esterilitat aquests tractaments són adequats, cosa que permet que pugin ser aplicats més enllà; aquesta generalització és també preocupant i ha fet que alguns científics com Jacques Testart es mostrin claudicants per la posada en pràctica.
Dones de tot el món, biòlogues, metgesses, sociòlogues, antropòlogues, s’agrupen internacionalment entorn d’una xarxa anomenada Finrrage, que té com a finalitat lluitar contra l’aplicació d’aquestes tecnologies i intentar tallar el camí obert per elles a l’enginyeria genètica.
Les coses no són tan meravelloses i inequívoques com s’han presentat. Hi ha informació confosa que fa crear expectatives. Es parla d’índexs d’èxit. Ningú no deixa clar si es refereixen a embarassos que han arribat a terme, ni després de quina quantitat de programes, ni quina és la situació física i psíquica de les dones que no ho aconsegueixen, que són la majoria de les que ho intenten.
L’atenció ha quedat fixada en l’espectacularitat d’allò aconseguit i no en qui més ha donat, en qui s’arrisca, en qui està disposada a tot per tal de tenir un fill, ni tampoc en quines són les raons que fan que el desig de maternitat arribi a tenir aquestes dosis de sacrifici.
La proposició de llei mostra, per altra part, una important cura perquè els drets dels homes quedin molt clarament protegits. Expressa que serà obligatori que aquests donin el seu consentiment si la seva muller o la dona amb qui conviuen es sotmet a un tractament; que està absolutament prohibit desvetllar la identitat del donant, i que a l’hora d’utilitzar material genètic s’haurà de garantir que els donants tinguin la major semblança fenotípica i immunològica amb l’home que forma parella amb la receptora.
Una àmplia discussió
Si la nostra legislació ha d’afavorir l’avanç de la ciència, el que ha de mirar en tot moment és que això no pugui estar en contradicció amb els drets de la persona. La qüestió plantejada és més complexa del que aparenta, i potser l’única forma seriosa d’afrontar-la seria mitjançant un important debat social on tots els sectors implicats, i especialment el de les dones, pel que per elles representa, tinguin oportunitat de contrastar les opinions.
La creació de la Comissió Nacional de Reproducció Assistida, com a organisme d’orientació i aprovació de projectes d’aquestes tècniques, no fa la impressió de ser suficient segons el que es desprèn del text.